No n'estic segur, però suposo que la primera vegada que vaig apuntar amb la meva càmera cap a les cases que pengen sobre el riu Onyar a Girona, devia tenir setze anys. Aleshores no tenien l'aspecte que tenen ara amb una paleta de color, controlada per la municipalitat que no deixa fer el que els veïns volen. És clar que abans, en els gloriosos temps de la fotuda dictadura, deixar o no deixar fer, no tenia importància perquè ningú pensava a fer res. Aleshores eren un desastre, encara que dit sigui de pas, la seva decadència tenia el seu propi encant. Aquella estètica casava amb aquella idea de la Girona grisa i negra...
Girona grisa i fosca, solemne i afinada,
conec el teu misteri i el teu immens dolor:
tens un amor, fa segles, i mai ¡Oh, malanada,
no has vist aquell que estimes, ton alt Emperador*.
...o de l'autèntica i menys poètica que deia que Girona, no era res més que un magatzem de capellans i soldats.
El cas és que per més de mig segle, aquesta part de la tres vegades immortal, el vaig convertir en un plató fotogràfic, en la model perfecta o el paisatge insubstituïble. Si estrenava una càmera, les cases eren les primeres víctimes de la nova arma. Sense cap dubte
No les he explicat i moltes s'han perdut, però seran força centenars i centenars, les fotos del lloc que he anat capturant.
Ara, ja no em conformo a capturar. Soc un caçador que no vol trofeus de caça dissecats a la paret. Prefereixo cuinar les captures i elaborar un plat que m'agradi.
Massa salsa, massa sal diuen alguns. Que els donin pel sac.!!
*Val a dir que l'emperador, Carlemany, té una cadira (un tron)
esperant-lo a la Catedral, però crec que el seu imperial culet
mai es posarà sobre l'històric seient. Ja hem fet tard.
mai es posarà sobre l'històric seient. Ja hem fet tard.
Tags:
Fotografía
Vaig visitar Girona amb un amic la primavera passada. Vam ser i vam tornar a l'AVE el que fa que sigui summament fàcil arribar i tornar al dia sense més problema. El record que tenia de Girona és de fa més de trenta anys i la impressió que fa la ciutat, especialment el nucli antic és molt favorable. Em va sorprendre perquè tenia una altra imatge de la ciutat. El riu Onyar és un plató fotogràfic singular. Suposo que els milers de fotos que has fet, marcaran la història de la ciutat en els darrers quaranta anys i seran una mena de tresor. La primera vegada que vaig llegir sobre Girona va ser a l'adolescència quan vaig llegir una novel·la d'aquell temps, "Los cipreses creen en Dios" i dues novel·les més que completen la trilogia.
En ese tiempo que mencionas, treinta años, o más, hacia atrás, el núcleo antiguo, a la sombra del campanario de la iglesia de St.Feliu, era un inmenso territorio de prostitución, repleto de pequeños bares putrefactos. Casas que ni siquiera tenían conexión a las cloacas y que como en el Medievo, tiraban aguas sucias directamente a las callejuelas.
Ahora, es una de las zonas más caras de la ciudad.
La foto m'agrada molt, és diferent....
Gràcies Francesc. Son les cases agafades lateralment aprofitant la corba que fa el riu i amb un teleobjectiu llarg. Per acabar, una mica de cuina photoshopera, afegint capes de textures.
Justamente la conocí este verano. No es nada fea Gerona. Justamente estas casas, fueron lo que más me llamó la atención. Toda la hilera colgadas directamente sobre el río, como con un zócalo debajo y nada mas.. tenéis otro pueblo que tb tiene las casa colgadas directamente a un precipicio de piedra que da aun río... precioso! Castellfollit de la Roca, os gusta pegaros al río ¿eh? ... por cierto tu cocinado fotográfico te ha quedado riquísimo..como si estuvieran cimbreadas por un seísmo... todas ondulantes ; )
He conegut la Girona trista i grisa que esmentes, que no era sinó un fidel reflex del país on ens va tocar en sort néixer.
Pel que ens dius, tens ben documentat aquest canvi estètic, cap al color i el disseny.
Jo no guardaria butaca ni tron, per a cap emperador, però això és cosa meva.
Espero que puguis caça moltes més i les cuines al teu gust.