Dignitat

foto:Pexels

 

(traductor en las banderitas superior izquierda)

Ho he de dir perquè si no ho fes, seria una cosa que m'aniria rosegant per l'interior.

La mort no és un moment, sinó que és un procés que té el seu inici i un final difícils de precisar. Hi ha un instant determinant o que almenys ho ha estat des dels principis de la humanitat:

Aquest en què la persona deixa de respirar i el seu cor deixa de bategar. És la manera com tradicionalment hem determinat la finalització de la vida. Però ara, gràcies a la neurociència i altres ciències de la vida, sabem que la mort és un procés més llarg. Hi ha un moment en què els processos biològics arriben a una situació d'irreversibilitat en què ja no és possible tornar a un estat de millora ia partir d'aquí es desencadena el col·lapse, amb més o menys velocitat.

Com deia, és molt difícil establir aquest moment amb exactitud i precisió, però, d'alguna manera, ens podem aproximar al seu coneixement. No vull entrar en detalls mèdics. Només serveixen aquestes afirmacions pel que segueix:

 N(caps)o hi ha, a tot el curs de la vida humana, cap esdeveniment que pugui i hagi de ser revestit de la major dignitat possible. Ni el despertar de l'antigament anomenada "ús de raó", ni la maternitat/paternitat, ni qualsevol altra cosa. La mort és el cim de la vida. Independentment de la causa, sigui més o menys noble, fruit d'errors, accidents o maldats i malalties, la mort té la seva dignitat per defecte.

Però aquesta dignitat hauria d'anar aparelladament amb la noblesa de ser “humà”, per sobre de creences, prejudicis, supersticions o tradicions, gairebé sempre sense fonament o amb un fonament equivocat i fora de tota lògica. A hores d'ara d'aquesta pel·lícula humana, que ja fa més de 2,8 milions d'anys que es projecta i 300.000 a la pantalla de l'espècie "homo", seria imprescindible entendre això:

La dignitat de la mort ha de ser exaltada i prioritzada per sobre de qualsevol argument limitant.

Tot ésser humà mereix tenir una mort digna, amb el mínim patiment possible segons circumstàncies, abrigallat no només pels seus éssers estimats, sinó per la solidaritat de tota una societat que l'ha envoltat i amb la qual ha conviscut durant tot el trajecte vital. Acceptar les seves decisions personals, siguin quines siguin i sense pretextos o subterfugis. Per descomptat, respectant la voluntat de posar fi a la seva vida. Pretextos fonamentats en creences, tradicions o supersticions, demostren una hipocresia de magnituds siderals.

La mort és el procés que té més necessitat que sigui revestit de la millor i major dignitat possible.