•M'adono de la tremenda facilitat amb què, la manera com s'informa d'una notícia, la seva repetició constant als mitjans i la inevitable xerrameca dels també inevitables tertulians —aparents i dubtoses enciclopèdies del saber— que, poden sumats, arribar a encendre els ànims, fins i tot de persones que em consta, o així m'ho sembla, són intel·lectualment brillants.
•M'adono de com acceptem la retallada d'un vídeo destinat a obtenir m'agrades (likes) en alguna xarxa social, gairebé sempre tret de context, com si fos un document complet, veraç i imparcial.
•M'adono de com és de terriblement fàcil caure en els terrenys del priorisme i el prejudici.

Vivim en una societat on no abunda el criteri propi i es confon amb els mimetismes repetitius de criteris aliens que fem nostres i després, pomposament defensem com si fossin el fruit de les nostres neurones.

Estem malament; molt malament. Sense criteri, ni anàlisi de la nostra pròpia collita, pensant i opinant a ritme i compàs d'unes batutes a les què oferim confiança immerescuda. Amb la partitura plegada dins un calaix.

Com es deia a l'edat mitjana: Que Déu salvi el rei, perquè al poble no hi ha déu que el salvi.