Tattoo

Per què ens tatuem?

shutterstock. Rawpixel.com/Shutterstock

Escrit per: Joan Tahull Fort, Universitat de Lleida

Un tatuatge sembla una contradicció: en una època marcada per la immediatesa i per modes efímeres que desapareixen amb rapidesa, decidim fixar alguna cosa “per sempre” a la pell.

Aquesta tensió no és un detall estètic: és una pista. Per entendre per què ens tatuem avui cal mirar més enllà de la tinta i preguntar-nos què hi ha al darrere.

(toc) #title=(Sumari:)

De “pràctica marginal” a llenguatge quotidià

Durant dècades, a Occident, els tatuatges van estar socialment estigmatitzats i es vinculaven gairebé exclusivament a presoners, mariners, entorns delictius o persones situades als marges de la societat. En altres contextos culturals (especialment en diverses societats d’Àsia, Àfrica i Oceania), el tatuatge ha estat tradicionalment acceptat i integrat en la vida social: no només era una pràctica normalitzada, sinó també funcional, ja que indicava estatus, professió, pertinença o marcava ritus de pas. Però la tradició filosòfica i religiosa occidental (amb la idea del cos com a “intocable” i el recel davant d’alterar-lo) tendia a desaconsellar-ne la pràctica.

A partir dels anys vuitanta, el tatuatge comença a aparèixer entre adolescents i joves, al principi de manera minoritària i sovint vinculada a determinats entorns. I és amb l’inici del segle XXI quan el fenomen esclata: esportistes, cantants i personatges públics el normalitzen; i, al mateix temps, persones “anònimes” de tota mena (docents, advocats…) el porten sense amagar-lo.

Un món líquid i una pell que vol ser mapa

Vivim en un context que sovint s’ha descrit com a “líquid”: vincles més fràgils, trajectòries vitals menys lineals, referents filosòfics i religiosos més diluïts, i una sensació d’incertesa que s’ha tornat gairebé estructural. La vida (feina, parella, amistats, identitat…) es construeix cada cop més com un puzle personal, sense manual d’instruccions i amb peces que canvien de forma.

En aquest escenari, el tatuatge pot funcionar com una resposta posmoderna a una crisi de sentit. No perquè sigui “la solució”, sinó perquè ofereix una cosa molt concreta: una forma de fixar, en un món transitori, un record, un valor, una pertinença o un compromís amb un mateix. El cos és el territori que habitem sempre. I el tatuatge el converteix en mapa: un mapa biogràfic, simbòlic i emocional.

Identitat: “Això soc jo” (o “això vull ser”)

Moltes persones es tatuen per construir i reforçar identitat. A vegades, és identitat col·lectiva: a les Terres de l’Ebre, per exemple, alguns joves expliquen la pràctica de tatuar-se un bou. No és només un dibuix; és un senyal socialment llegible: “ara ja soc adult” i “ara ja pertanyo”. El tatuatge actua com a distintiu i com a mecanisme de reconeixement comunitari: és llegible pels iguals i també pels adults, i contribueix a legitimar socialment el canvi d’estatus. Sobretot, però, el mateix jove l’experimenta com la confirmació simbòlica d’haver creuat un llindar vital.

Altres vegades, el tatuatge és una declaració íntima que també vol ser pública. Una jove es tatuava una cabra com a símbol del seu vegetarianisme: no n’hi havia prou amb “pensar-ho” o “fer-ho”.

I després hi ha el tatuatge com a biografia: adults que acumulen peces al llarg dels anys, combinant dissenys més superficials amb d’altres que són “nucli dur”: noms de fills, parelles, animals associats a força o lluita, símbols de pors o aspiracions. La pell, en aquests casos, es converteix en arxiu. No un arxiu neutral, sinó selectiu: el que cal recordar, preservar i mantenir.

Pertinença i amistat: el tatuatge com a pacte

La identitat no és només individual. També és vincle. I aquí el tatuatge actua com un segell. Alguns joves expliquen tatuatges compartits després d’un viatge: tres amics que es fan el mateix trèvol com a record d’Irlanda. És una escena senzilla i, alhora, potent: la vida adulta sovint dispersa, fragmenta i reordena prioritats. Però el tatuatge queda com una promesa: “vam fer això”, “ens va unir” i “no desapareix”.

En grups d’amigues passa una cosa similar: una papallona comuna, amb variacions personals (mida i lloc del cos), per representar una amistat “per sempre”.

Quan els vincles socials són més volàtils, les persones tendeixen a buscar maneres de donar-los consistència i visibilitat. Avui, el tatuatge és una forma tangible i socialment acceptada de fer-ho.

Ritus de pas: quan la vida no té cerimònies, ens les inventem

A moltes societats tradicionals, el pas d’una etapa a una altra estava ritualitzat: hi havia un abans i un després, i la comunitat ho reconeixia. Avui, molts d’aquests ritus s’han afeblit o han desaparegut. I això deixa molta gent (especialment joves) en una mena de “llindar” permanent: ja no són infants, però tampoc se senten plenament adults. Aquí el tatuatge pot actuar com a ritual contemporani d’autoafirmació. Una noia que es tatua just en complir 18 anys ho expressa d’aquesta manera: “ara ja soc major d’edat i al meu cos hi mano jo”.

També pot marcar ruptures i renaixements: un home que es tatua després d’una separació perquè ja no ha de “demanar permís”; o algú que, després d’un accident greu, es grava un carpe diem com a recordatori físic d’una nova filosofia de vida. No és que el tatuatge curi el trauma, però pot ajudar a donar-li forma: “això m’ha passat” i “construeixo el meu futur a partir del que he viscut”.

El “subidón”: tinta, adrenalina i calma existencial

Un element que sorprèn quan escoltes relats de tatuats és la descripció d’un “subidón”: l’anticipació, la il·lusió, l’adrenalina, la sensació d’energia que culmina durant la sessió i continua després. Alguns ho expliquen gairebé com una necessitat: un cop en tens un, en vols més. No sempre per vanitat, sinó per l’efecte emocional: evadir problemes, animar-se en moments baixos i sentir-se “més viu”.

En un món saturat d’estímuls ràpids, el tatuatge és un estímul intens però diferent: no és només consumible, és transformador. El cos en surt canviat. I això dona una sensació de control que, en temps d’incertesa, pot ser valuosa.

Estètica: portar-se com una obra (i com una armadura)

Molta gent es tatua per una raó aparentment més simple: perquè li agrada. Però fins i tot aquí hi ha capes. Alguns tatuats parlen del cos com d’un projecte estètic coherent: peces que “enllacen” entre si, colors pensats i roba triada per fer-los lluir. Hi ha qui diu que amb els tatuatges se sent “vestit” o “protegit”, com si la pell fos una armadura simbòlica.

Altres trien dissenys que volen ser “bonics” (flors, animals i formes diverses) però després hi afegeixen una funció: motivar-se, recordar coses essencials i reforçar l’estat d’ànim. I també hi ha estètiques identitàries molt marcades, com la gòtica (creus, calaveres i roses fosques), que no només decoren: declaren una manera d’estar al món, una relació particular amb la mort, el misteri o el “més enllà”.

El dolor: “si no costa, no val”

Finalment, el gran tema: el dolor. Podríem pensar que, en una societat que evita el patiment, el tatuatge seria una anomalia. Però és precisament aquí on esdevé interessant: molta gent atribueix al dolor un valor simbòlic. Com una forma de sacrifici voluntari, un cost necessari que dota de valor l’experiència. “Si no hagués de fer mal, no tindria sentit”, diuen alguns. “Les coses es valoren com més costen”.

El dolor converteix el tatuatge en experiència, no només en resultat. Fa que el significat no sigui únicament visual, sinó també corporal, perquè el procés mateix de fer-lo, amb el seu dolor i intensitat, queda associat al que representa.

Una resposta imperfecta (però comprensible) a la necessitat de sentit

Ens tatuem per moltes raons alhora: identitat, pertinença, ritual, estètica, emoció, dolor… i, sovint, per una combinació de tot plegat. En una societat complexa i canviant, el tatuatge pot funcionar com un “calmant existencial”: dona sensació d’ordre, de control i de continuïtat. No substitueix filosofies ni comunitats sòlides, però pot fer de suport, recordatori i far personal.

I potser aquesta és la idea clau: el tatuatge no és només una moda. És un intent (a vegades lúdic, a vegades desesperat i a vegades profund) de dir: “això importa”, “em sosté” i “vull que perduri”.

Autoria:
Joan Tahull Fort, Profesor e investigador en sociología, especializado en dinámicas sociales y educativas contemporáneas, Universitat de Lleida - Article publicat originalment a The Conversation. (alert-success)