Cami d'Isaac el Cec

De camí a Isaac el Cec

No suelo comentar o explicar mis fotos, a no ser que se trate de explicar datos o técnicas en plan didáctico. Soy de la opinión de que es preferible recibir decenas de críticas negativas que solo una positiva influenciada por la explicación. Tampoco esta la voy a explicar aunque sí describir el lugar. Para los que conocen Girona, quizás puedan identificar este pequeño pasaje que lleva hasta la casa museo Isaac el Cec. Se trata del Carrer de Sant Llorenç que conduce desde el carrer de la Força muy cerca del Museo de Historia de los Judios en Girona.
Isaac el Cec fue un importante cabalista nacido en 1160. Falleció en 1235. 

A continuación una separata sobre Isaac el Cec
y el Museo Judio del Call de Girona (en catalán):

Història del Museu. És un edifici al bell mig del call de Girona, un dels calls més ben conservats i remarcables, una part del qual va ser l'espai ocupat per la darrera sinagoga de Girona, venuda per la comunitat jueva de Girona el juliol del 1492, arran de la seva expulsió del país. El Museu compta amb onze sales, i el seu objectiu és preservar i difondre la història de les comunitats jueves de Catalunya. Cultures que al llarg de tota l'edat mitjana varen formar part i varen contribuir decisivament a la trajectòria històrica i al desenvolupament cultural i científic del país, que conformen un recorregut que relata aspectes de la vida quotidiana, la cultura i la història de les comunitats jueves en època medieval. També disposa d'un espai dedicat a exposicions temporals. "Isaac el cec". L'any 1975 l'escriptor i poeta Josep Tarrés va iniciar la recuperació del Call de Girona, on va crear "Isaac el cec". El 1978 fundà l'associació Amics d'Isaac el Cec, prenent el nom del cèlebre cabalista provençal del segle XII. Josep Tarrés descobrí i restaurà carrers i patis tancats durant cinc-cents anys, com l'actual carrer de Sant Llorenç, comprant uns edificis i llogant-ne d'altres, per impulsar i desenvolupar el que seria conegut com Centre Isaac el Cec, un indret lúdic en el tenien lloc tota mena d'activitats artístiques i intel·lectuals i exposicions, relacionades, de prop o de lluny, amb el passat cultural jueu, la seva mística i la producció cabalística. El 1987 Isaac el Cec va deixar de ser un local de copes, i l'Ajuntament de la ciutat, atesa la importància d'aquell edifici del Call, a tocar del carrer de la Força, per al patrimoni arquitectònic i cultural de la ciutat, va fer les passes necessàries per evitar que anés a parar a mans privades. Primer es van pagar alguns deutes i els tècnics es van posar a estudiar quina era la situació legal i arquitectònica del conjunt de la finca. En els quatre anys següents es van continuar estudiant tota la documentació mentre l'Ajuntament anava adquirint, a poc a poc, el conjunt de la finca. Va comprar-ne el 90% i la resta va passar a mans de la Diputació. A partir d'aquí es va començar a treballar en un projecte executiu. En l'elaboració del projecte hi van participar tècnics municipals especialistes en documentació, art, història i disseny, i es va tenir l'assessorament d'una museòloga israeliana. El Museu i el Centre d'Estudis Nahmànides. El 1992 es va crear el Patronat del Call de Girona amb dos patrons inicials, l'Ajuntament com a soci majoritari i la Diputació, als quals més endavant es va afegir la Generalitat, una figura que, entre altres coses, els permetia treballar a l'exterior per a la difusió del projecte i la recerca de recursos. Es va començar a treballar en la biblioteca gràcies a uns fons de La Caixa que van permetre cobrir el 50% de l'obra, mentre que el patronat hi va afegir l'altra meitat. Es va obrir el 1997 i a partir d'aquí es van centrar tots els esforços cap a la creació del museu.

Hi havia dues branques: d'una banda, el Centre d'Estudis Nahmànides, dedicat a la investigació i a l'estudi de la comunitat jueva a Girona i, per extensió, a tot Catalunya, i, de l'altra, el museu com a aparador de tot el que anava sortint de les investigacions. Es va trobar moltíssima documentació, alguna ja havia sortit a la llum gràcies a estudiosos com Enric Claudi Girbal, Santiago Sobrequés o mossèn Marquès, per esmentar alguns noms, que va permetre conèixer la vida quotidiana de la comunitat jueva a la Girona medieval, la seva relació amb la comunitat cristiana i l'evolució del call des d'un punt de vista arqueològic. Tot això calia posar a l'abast del públic a través del museu. L'any 2000 es va obrir la sala de les làpides amb una magnífica col·lecció d'esteles hebrees d'entre el 1198 i el 1445, la majoria procedents del cementiri jueu de Montjuïc. El 2003 es va inaugurar la primera planta, on s'expliquen els aspectes més significatius de la cultura jueva des de la perspectiva de la vida quotidiana i familiar, però també des de l'expressió religiosa i litúrgica. Els sis àmbits que la constitueixen fan referència a les celebracions familiars i religioses, el còmput del temps, el cicle vital, l'alimentació i la vida religiosa, amb la sinagoga com a element aglutinador i el cementiri com a indret de la memòria col·lectiva de la comunitat. La segona planta es va obrir al públic el 2007. Està distribuïda en cinc àmbits que exposen la rellevància que van tenir les comunitats jueves, d'entre les quals sobresurt la de Girona. Hi ha una referència explícita a la gran figura del judaisme català medieval, el mestre gironí Mossé ben Nahman (Bonastruc ça Porta), figura clau en el judaisme medieval i gran rabí de Catalunya. En l'àmbit dedicat a les activitats professionals i econòmiques, destaquen l'astrònom d'origen gironí Jacob ben David Bonjorn, les dones jueves prestadores de Girona i la seva participació destacada en les pràctiques mèdiques i de cura del cos femení. Igualment, s'exposa una gran fotografia il·luminada de l'Atles de Cresques, de 1373, un dels elements més destacats de la cartografia medieval. Els tres àmbits finals relaten els períodes de violència i marginació que van patir les comunitats jueves, el procés de conversió forçada a què van ser sotmeses i, finalment, la seva desaparició formal de la geografia catalana després de l'expulsió del 1492. carrer St. Llorenç de nit

Tags: antigüedades cultura divulgación fotografía