Y del modo que sea, como sea y cuando sea, sin importar la cantidad,
pero sí, la autenticidad y la sinceridad.
pero sí, la autenticidad y la sinceridad.
Mejor, si está vestida de espontaneidad.
En papel, o sumergida en emails líquidos, en blogs que se comparten,
en cartas (ya tan olvidadas) o incluso incrustada en el cuerpo de un whatsapp...
la escritura sigue siendo un masaje para el intelecto y un refugio para la condición humana.
En papel, o sumergida en emails líquidos, en blogs que se comparten,
en cartas (ya tan olvidadas) o incluso incrustada en el cuerpo de un whatsapp...
la escritura sigue siendo un masaje para el intelecto y un refugio para la condición humana.
Escriure, fer literatura, no és més que reflectir la consciència, millor dit l'estat de consciència de l'escriptor, per expressar la seva mentalitat i conviccions, o no necessàriament, hi ha molta ficció alguna vegada, encara que en el fons escriure és parlar sempre d'un mateix, de recordar o manipular els records. Escrivim d'allò que coneixem, car ficcionar vindria a ser com miccionar, o sia pixar-s'hi, i se sol notar. Escrivim per una necessitat vital de comunicar, d'exhibir - a vegades - impunement els nostres pensaments. Segons Camus, escriure és activar les nostres obsessions. És crear o aparentment inventar-se uns personatges, manipular-los, jugar amb ells, o en algun cas són els mateixos personatges els que dominen l'escriptor. De la mateixa manera que la poesia serveix per informar de les nostres negligències, la literatura serveix per explicar les nostres petites o grans misèries. O com deia Fuster: I morir deu ser deixar d'escriure.
Bon dia Francesc: Segurament, intentar encaixonar el “què és” sigui quelcom abocat a l'error. Crec que és la suma de molts “què és”. I també penso, que el que sigui, per als altres o per a Fuster, Camus i la llista sencera, tingui molt poca importància. Realment el que és important, (crec) és el que pugui ser per a un mateix. Malauradament per a molts, no és res, ni important ni rellevant.