Y del modo que sea, como sea y cuando sea, sin importar la cantidad,
pero sí, la autenticidad y la sinceridad.
pero sí, la autenticidad y la sinceridad.
Mejor, si está vestida de espontaneidad.
En papel, o sumergida en emails líquidos, en blogs que se comparten,
en cartas (ya tan olvidadas) o incluso incrustada en el cuerpo de un whatsapp...
la escritura sigue siendo un masaje para el intelecto y un refugio para la condición humana.
En papel, o sumergida en emails líquidos, en blogs que se comparten,
en cartas (ya tan olvidadas) o incluso incrustada en el cuerpo de un whatsapp...
la escritura sigue siendo un masaje para el intelecto y un refugio para la condición humana.
Escriure, fer literatura, no és més que reflectir la consciència, millor dit l'estat de consciència de l'escriptor, per expressar la seva mentalitat i conviccions, o no necessàriament, hi ha molta ficció alguna vegada, encara que en el fons escriure és parlar sempre d'un mateix, de recordar o manipular els records. Escrivim d'allò que coneixem, car ficcionar vindria a ser com miccionar, o sia pixar-s'hi, i se sol notar. Escrivim per una necessitat vital de comunicar, d'exhibir - a vegades - impunement els nostres pensaments. Segons Camus, escriure és activar les nostres obsessions. És crear o aparentment inventar-se uns personatges, manipular-los, jugar amb ells, o en algun cas són els mateixos personatges els que dominen l'escriptor. De la mateixa manera que la poesia serveix per informar de les nostres negligències, la literatura serveix per explicar les nostres petites o grans misèries. O com deia Fuster: I morir deu ser deixar d'escriure.
Bon dia Francesc: Segurament, intentar encaixonar el “què és” sigui quelcom abocat a l'error. Crec que és la suma de molts “què és”. I també penso, que el que sigui, per als altres o per a Fuster, Camus i la llista sencera, tingui molt poca importància. Realment el que és important, (crec) és el que pugui ser per a un mateix. Malauradament per a molts, no és res, ni important ni rellevant.
Potser, de fet aquest text forma part d'un article de fa 10 anys, hi ha una mica de tot, Pensa que mai s'havia escrit tant com ara, encara que sigui d'una altra manera.
Cada dia sorgeixen nous escriptors i escriptores, joves, preparats i la majoria molt ingeressants.
Salut.
Comparto plenamente tu exposición. Plenamente. No añado ni quito nada.
Salut
Por supuesto, Ricard, por supuesto. Para mí fue muy revelador aquel poema de Blas de Otero que leí, leíamos ñávidamente desde la resistencia, los jóvenes:
Si he perdido la vida, el tiempo, todo
lo que tiré, como un anillo, al agua,
si he perdido la voz en la maleza,
me queda la palabra.
etcétera
La palabra oral y la palabra escrita, que es más exigente, precisa y contundente.
No puedo añadir nada, tampoco quitar.
SAludos.
¡Qué bonito!
No imagino la vida sin la escritura
Bicoss
PD: Retiro lo de que no aparecía entrada siguiente y anterior. No lo había encontrado yo
No todas las plantillas lo colocan en el mismo sitio. Tomo nota y procuraré hacerlo más visible (si puedo)